“Corpus” s’origina davant la presència d’un objecte proustià, en aquest cas unes tenalles per a gofrar hòsties, contemplades en una exposició d’art religiós. Diferents desitjos i sentiments s’articularen aleshores donant com a resultat la voluntat de retornar al món de l’estampació i utilitzar aquest mitjà per a expressar un bon garbell d’emocions, vivències i reflexions sobre el cos.
Així doncs pretenc enfrontar a qui s’acoste a l’exposició amb una vivència sobre la complexa relació amb el cos, particular i subjectiva ,i alhora universal, en el sentit de conformadora del meu univers particular.
Fent de les paraules de Bukowski un estendard “Si vas a intentar-ho, que siga a fons. Si no , millor que ni comences...” em vaig llançar a aquest projecte de totes totes, acomplint-se profèticament el final del paràgraf anterior. “És una prova de resistència per a saber que pots fer-ho. I ho faràs. Malgrat el rebuig i la incertesa, serà millor que qualsevol cosa que hages imaginat. Et sentiràs amb els déus, i les nits cremaran en flames. Cavalcaràs la vida fins al riure perfecte. És l’única batalla que compta”
El meu compromís amb “Corpus” m’ha acostat a “el riure perfecte”, a gaudir del descens per una associació lliure de la que van néixer els diferents indrets d’aquest recorregut.
En el camí s’han anat creuant, al llarg de quasi dos anys, vivències i situacions personals que li han proporcionat noves llums i boires que confonen, marges, línies d’horitzó, manies i companys de camí, entrebancs caiguts per la por, senyals com a tabú i troballes fetitxistes, retrobaments i descobriments, punts de fuga, plecs i costures noves. Finalment aquest ha estat el resultat, podia haver tingut una altra forma sense deixar de sentir-lo com a propi, inesgotables com som quan ens posem a baixar per l’escala de caragol que pretén acostar-nos a allò més essencial de cadascú (“el desig de l’altre”, diria la psicoanàlisi, o “vanitat de vanitats, tot es vanitat” es llegeix a l’Eclesiastès)
L’exposició està plantejada com un recorregut al llarg de la associació que ha originat el diferents indrets. A cada un d’ ells es podrà seguir part de l’evolució des del primer esbós fins a les obres finals, mitjançant una selecció dels materials més significatius del procés creatiu.
Indret 1. “Corpus”
Mostrar/ocultar i la seua articulació amb la culpa (simbolitzada per la iconografia religiosa) són el punt de partida, origen de la resta de l’exposició. Roig i marró (sang i merda) davant el blanc sense màcula que emmarca el més profà del cos.
Indret 2. “Tinc la mirada segrestada”
Primera aproximació a la relació entre sexualitat, fetitxisme i idealització.
Indret 3. “Fetitxes i Fòbies”
Dedicat a les contradiccions que ens fonen com a subjectes i al canvi propiciat per la societat de consum que amb el lema “tot val per al reclam” ha fet passar allò mes privat a l’àmbit d’allò públic, tant s’hi val, si fetitxe o fòbia.
Indret 4. “Fem espacial”
El cos en la seua vessant mortal, com a deixalla, com allò de nosaltres que serà fem. El fem espacial és un invent de la humanitat,
Indret 5. “Analítica”
El cos malalt, i la necessitat de saber.
Indret 6. ”Fugits/atrapats”
Quan et trobes fugint d’alguna cosa, el cos t’atrapa, ésser fugitiu et fa estar atrapat en aquest fugida i llavors et perds.
Indret 7. “Sense gravetat”
Rodant per l’univers. No afectat per la gravitació com a metàfora de sense gravetat; el somni dels mortals malalts.
Indret 8. “Ambre”
Una mirada al passat de la sexuació, fixada, atrapada, com l’ambre fa al seu interior, en la novel·la familiar.
Indret 9. "Sexus”
El misteriós binomi plaer i sexualitat.
Indret 10. “La paraula és la mentida”
Les paraules serveixen per ocultar la veritat, vestir-la, aquest és el seu gran atribut; l’ocultació d’allò més real del cos.
Indret 11.“La paraula armada”
Les paraules també poden servir per a l’atac i la defensa davant la corporeïtat de l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada